42è Trofeu Joan Sole

Era la última cursa de la copa generalitat i els tres primers de la classificació distaven de només 8 punts. El que podia passar eren dos coses:
- Que durant tota la cursa els equips líders s’anessin controlant entre ells i al final intentar atacar.
- O que es formés una escapada en la qual no hi hagués cap del tres corredors que disputaven la general.

Aquesta segona opció és la que més m’agradava a mi, i per tant vaig intentar estar en la escapada. Vam acabar sent 10, dels quals 5 o 6 entravem a relleus, tres d’ells eren del Azysa, al no tenir possibilitats d’emportar-se el maiot, volien treballar per intentar guanyar la carrera, tot donava a pensar que era un bon grup d’escapats, però encara faltaven moltes voltes i el pilot s’anava apropant.

Després d’un últim intent al segon repexón de seguir escapats, ens van atrapar, aquí s’acaba la meva aventura... ara només pensava en la “sala de recuperació” i en intentar estar ben situat per al final de la carrera. Anaven passant les voltes i jo pensant en l’esforç que havia gastat inútilment i esperant que no m’acabés passant factura.

Al ser un circuit de 10 voltes s’agraeix tindre algú que t’animi m’entres vas traient els pulmons per la boca. Amb tot això les voltes anaven passant, i les dos últimes van ser d’infart, però si volia fer alguna cosa, sabia que al final del segon repexón havia d’estar davant, ja que després d’aquest, la baixada era rapidíssima i molt perillosa per la tensió que havia entre els equips dels que optaven al maiot. Una baixada de a penes 2 carrils sense arcen que la vam fer a 76km/h, per després travessar casi per sobre una rotonda, per poder entrar bé en l’ultima corba que donava a la recta de meta. Per sort, vaig poder agafar la part interior i recuperar alguna posició, per acabar entrant a tope al costat de l’Eugeni del BiciXtrem, i sense saber qui dels dos havia entrat primer.